Durant el segle XX hem vist com els dos corrents polítics contemporanis han fracasat. El comunisme, que va començar essent un moviment que afavoria els més pobres i lluitava per la igualtat, va acabar essent un mecanisme d'opressió i supressió de llibertats en tots els països on s'ha aplicat. També el capitalsime, societat de la llibertat i el benestar en un principi, ha acabat definint-se com un model basat en l'avarícia, la mentida i el semi-esclavatge dels pobles subdesenvolupats. Per què doncs seguim seguint aquests dos corrents?
Analitzem per exemple el cas cubà: Cuba va estar sota el control dels EUA des del 1898, siguent colonitzada i explotada per aquest país fins el 1953, quan els habitant de la illa es van revoltar. El 1959 s'acabava la guerra d'independència i pujaven els comunistes de Fidel Castro al poder, que van tirar endavant una política social, amb la sanitat i la educació gratuïtes. Però quan el 1991 la URSS va desapareixer, deixant de donar suport economic al país, Cuba va entrar en una crisis humana anomenat "periodo especial", en el qual es va imposar un sever racionament dels aliments i totes les avantatges socials es va retallar de cop. El govern cubà no va tenir més remei que començar a rebaixar el sistema comunista, entrant amb contacte amb la UE, que li va cedir prestecs, i més tard amb els EUA; també va tornar a legalitzar la propietat privada per tal de que els particulars poguessin produir més. Però tot i que la majoria dels aspectes económics del comunisme desaparaixessin, el sistema dictatorial de la dictadura de Castro encara està vigent, amb totes les restriccions de llibertats i la resta dels aspectes que aquest sistema comporta.
Així doncs, es demostra que el comunisme podria funcionar tan sols en una utopia, però que en el món real només es pot practicar imposant-lo a un poble. A més, s'ha de tenir en compte que per aplicar-lo s'ha d'estar segur que el país té prous recurssos per dur a terme ell sol una economia autosuficient.
Si parlessim del capitalisme podriem posar com a exemple de la seva inpractibilitat el crack del 29. Des de l'entrada de la revolució industrial als EUA, aquest país havia anat adoptant unes mesures que garantizaven l'enriquiment dels propietaris. Les empreses es dividien en petites parts que entraven en un enorme mercat on es podia comprar i vendre aquestes porcions amb el preu proporcional de la rendibilitat del moment. Si una persona volia dur a terme un projecte, es podia financiar gracies a un prestec de qualsevol banc. Els diners que aquest projecte produïa es guardaven altre cop en el banc, i aquest els usava per financiar altres projectes de manera que la roda anés seguint. Així es va crear un enorme inflació: els bancs cada cop feien més i més grossos préstecs a gent que tenia risc de no poder tornar-los, i les empreses s'endeutaven enormement amb els bancs per poder expandir-se. La bombolla de la inflació va anar creixent, i Europa també va entrar en el joc, animada per la primera guerra mundial. L'any 1929, una empresa americana va declarar que no tenia diners per tornar el deute a un banc, i aquest no va poder donar diners a una altra empresa. Aquesta, en no tenir els diners del préstec, no va poder pagar el deute a un altre banc. Així la cadena es va anar succedint, de manera que en tan sols un dia ningú va poder pagar al seu creditor, i el valor de quasi totes les empreses americanes va caure en picat. Això va portar una durissima resseció que es va escampar per tot el món, i tots els diners unvertits en projectes van desapareixer de les mans dels ciutadans, de manera que el grau de pobresa del món va pujar com l'espuma.
Ara, vuitanta anys més tard ens acaba de passar una altra vegada, demostrant que la avarícia pot als humans. Aquest sistema és el que més s'utilitza en el món.
Partint de la idea de que el comunisme i el capitalisme són dos termes totalment oposants, perquè no podem posar en pràctica un terme mig? Un sistema en el qual es garanteixin una bona educació i sanitat per a tothom, s'afavoreixi el progrés i la cultura, on es tingui una societat igualitaria i una producció de recursos ecológica; tot això sense haver de recorrer a un sistema d'impostos abusiu, a la supressió de llibertats, al robatori de recursos a altres països o continents, a la mentida, la manipulació o la demagogia.
Potser es utópic, però potser si no ho tenim es perquè no ens hi hem posat de debó. Potser perquè els interessos de les persones que tenen el poder es veurien amenaçats i el què fan és fer-nos creure que és una utopia totalment impracticable per tal de que seguim retent culte al que nosaltres estem acostumats.
Per saber més:
Treball de Llengua Catalana.
